Ya hace algún tiempo que mi madre me anda diciendo que me estoy volviendo rara … vaya que ya no soy normal …. y yo me pregunto. ¿Tendrá razón?, pero y ¿que quiere decir normal? … jejeje, yo me miro y de momento no he cambiado de color, fuera coñas … me parece que ya se a lo que refiere ( a la pobre la tengo frita y no me extraña ), pero ¿ que puedo hacer para volver a ser normal ? ¿ quiero ser normal ? …. jejeje, esto de caminar sola durante 30km al día me está volviendo aún más rara … tranquilos que pronto volverá a la normalidad 🙂
Muac
El cajón de Anna 
Hola Ana! A mi no em sembles rara ;), al contrari…m’encanta l’Ana que estic descobrint a traves del teu blog! Felicitats per la iniciativa, jo tb vull escriure un blog, però encara no m’he decidit…em serveixes d’exemple, je je je
Hola Nuria,
jejeje, m’ha fet il·lusió el teu comentari.
Jo t’animo a que escriguis un blog … si ho faig jo que ni tinc ni idea d’escriure, segurament tú ho faràs genial, recordo que se’t donava molt bé això d’escriure.
De que cosas me entero a traves del blog. No sabía que tu madre te dijera estas cosas. En fin… que tengas buen camino y que encuentres la paz que buscas…
Un abrazo desde Hondarribia!
Rara?? Per res!!! Vaya con la prima Marcilla que estic descobrint!!! Raro és el que no va darrere els seus somnis, i tu de moment tot el contrari…. Enfi, jo calculo que em falten uns 15 anys aprox. per poder cantar sola pel Camí de Santiago…. tot i que ja el vaig fer ara fa 20 anys… ho sabies?
Vinga, ja parlem.
Tons!
Tot allò que no està fet a la nostra mida ens sembla que no és normal. La capacitat d’estimar precisament la anormalitat ens fa grans. Allò pot ser: la manera de ser d’una persona, una ensaïmada de cabell d’àngel, el pa integral, una persona que sempre arriba tard, el veí que posa la música forta perquè a ell li encanta, però a tú no, el teu fill que li agrada la música clàssica quant a tu t’agrada el rap, el company de feina que és un borde. La teva amiga de petita que s’ha tornat de dretes i tú ets d’esquerres. Podem considerar qualsevol cosa com que no es normal, així que no t’amoïnis. Costa molt, però no és impossible, estimar l’anormalitat. El que passa és que si ho anem dient, ens costa menys. És com una teràpia.
De passada, Pots mirar la cançó Ai Dolors del grup Manel que no té res a veure amb el tema però que també està molt bé.
ostres Dolors …. m’has emocionat guapa !!!! Moltes grcies per la reflexi !!!!
2010/10/20,